Rebels pomes de la realitat

Hoy buscando en mi pc, encontré un escrito de hace dos años. Esta en catalan y he decidido que quizá, valdria la pena colgarlo. y también, quise preguntaros si no os pasa amenudo, al leer despues de tiempo algo tan vuestro como lo son los escritos salidos de vuestras entrañas, sentir una sensacion de maravilla al practicamente no reconocer eso , al leerlo por primera vez con ojos un tanto, no del todo, ajenos, aunque con unas ciertas pinceladas de déjà vue.

Sota els meus peus una foscor amenaçadora engolia el no res d’una forma tan esgarrifosament sobrenatural, tan perfecte i immutable, que em feia tremolar com les cordes d’una antiga guitarra desafinada, maltractada i oblidada, que s’estremeixen sota la carícia melòdica dels teus dits. Enlluernada per un buit fosc i infinit, reflex del pou profund i sense fi que dins meu les llàgrimes han construït, dormo, hiverno, esperant llevar-me i oblidar aquest terrible malson, anomenat realitat. De tant en tant , algú, llença quelcom de sòlid i real, ben amunt, amb força i impuls. Veig com l’objecte surt , s’esmuny, s’escorre d’entre la negror empès amb energia i vigor. Veig com la seva mida augmenta així com també ho fa la velocitat d’aquest curiós cos, que s’apropa des de a baix, des de sota dels meus peus. S’aproxima i m’entusiasma la potència amb la qual vola ben amunt, amb esperança. Ràpidament passa davant meu, d’una forma tan fugaç, tan efímera, que ni tant sols l’aire que el frega fa fricció amb els meus llavis corbats per un somriure distret. La meva mirada s’alça, innocent, seguint la seva trajectòria i esperant la imminent caiguda. Tot el que puja baixa, em varen dir un cop. Però el cert és que, enganyada i ensarronada com un infant, esperava la seva baixada, la conjunció de dos esplèndides paral·leles. Res a fer, aquests cossos, mai tornaven, un cop havent fugit de les masmorres de l’oblit, galopaven dies i dies per no tornar mai més, a les portes de l’infinit. Sola, absolutament sola, no entenia aquesta rebel·lió en contra les lleis de la gravetat, no entenia aquestes pomes equivocades , fossin roges, verdes o grogues. Totes feien just el que no devien fer, just el que no era ni lògic ni possible fer. Tan mateix, ho feien. Un cop rere l’altre, infinitament, sense parar. Llavors plorava llàgrimes piadoses i il·luminadores, les quals em mostraven tot caminant rostre amunt, la brillant solució: Era jo, que adormida, penjava de cap per avall, en aquesta trista i fosca, realitat.

amnesia;

img-google.